Díaz Alamà: de la tradició a la subversió
Jordi Díaz Alamà - El tro d'Hamelí (2016)
A la faula alemanya recollida pels germans Grimm, el flautista d’Hamelí entra al poble infestat de rates i les atordeix amb la seva dolça música, adormint-los la raó i guiant les seves accions, fins a determinar-los el seu destí. Més tard, queda comprovat que pot fer el mateix amb els infants, que s’enduu com a venjança perquè els habitants del poble no li havien pagat la quantitat acordada per haver-los alliberat de la plaga.
Algunes versions del conte popular suavitzen el final, retornant els nens amb els seus pares, mentre que d’altres els fan pagar l’error amb un tràgic desenllaç. En ambdós casos, però, el flautista d’Hamelí té el sinistre poder de crear adeptes que cegament trepitgen el camí que ell marca. Coneixes algun altre personatge amb aquesta capacitat encisadora?
Sense entrar en les qüestions morals del conte sobre promeses i traïcions, la nostra època està farcida de personatges que, com el protagonista de la faula, esdevenen models a seguir, són entronitzats pels seus fidels espectadors, que adopten els seus criteris a l’hora de decidir com volen ser i quina imatge volen mostrar al món.
Ara ja no són flautistes, sinó futbolistes, cantants o influencers. Són ells qui toquen l’embruixadora melodia, però quin serà el camí que emprendran els seus ramats obedients? Cap on es dirigiran? Quines en seran les conseqüències? Per què es dona aquesta situació?
Jordi Díaz Alamà representa d’aquesta manera “El tro d’Hamelí”. Observant la seva obra, encertaries l’edat del pintor?
Encara que la seva obra demostri maduresa en el pinzell, Díaz Alamà té trenta-un anys i ja acumula molts mèrits. El 2016 va rebre el Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas el 2016, però abans ja havia rebut el Premi Figurativas, convocat pel MEAM, i un altre de dibuix de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Actualment imparteix classes de dibuix a la Universitat de Barcelona, on va estudiar, i dirigeix la Barcelona Academy of Art, un projecte que va emprendre ell mateix el 2013.
L’obra d’aquest jove pintor sempre parteix de la mateixa ambivalència: inclou símbols que et condueixen a la contemporaneïtat, però pinta amb una tècnica realista que et fa mirar cap al passat, cap als grans mestres del segle XIX. “El tro d’Hamelí” ha estat un punt de partida i d’inflexió per a una nova etapa artística que crea expectativa.
Canviar de rumb mai ha estat fàcil. Has d’acceptar, entre altres coses, que el destí que albiraves, aquella terra ferma, ja no t’esperarà a l’horitzó. Arribaràs a un paisatge nou i desconegut, que encara no apareix els mapes. Aquest fet sovint desperta inquietud i temor. Díaz Alamà, però, ha sabut superar els obstacles i el viatge està sent d’allò més fructífer.
Fins ara l’artista estava entestat a mostrar que tenia una tècnica impecable. Amb l’exposició “Clásicos desollados” ho segueix demostrant, fent públic el seu respecte cap als grans mestres de la pintura, però no s’ha aturat aquí. S’ha atrevit a rellegir algunes de les seves obres, aplicant una expressió plàstica inèdita.
Què són els seus ‘Clásicos desollados’?
En només set mesos va pintar, amb una paleta pròpia, peces claus de la Història de l’art. Va sepultar les pintures resultants amb altres denses capes blanques, per després estripar-les, retallar-les, espellant-les. Les figures tornaven, així, a veure la llum, però sorgien canviades, amb un nou aspecte i significat.
Quines variacions hi ha respecte les originals? Com ha reinterpretat a Géricault, Velázquez, Goya, Rembrandt o Manet?
Què representen aquestes masses de tela blanca? I els plecs que incorpora?
Jordi Díaz Alamà: Scyphozoa. Homenatge a Géricault: El rai de la Medusa (2017)
Théodore Géricault: El rai de la medusa (1818)
Fem un viatge des de la tradició fins a la subversió al proper Divendres d’art.
Comentarios